CRÍTICA

Todas las almas/ Javier Marías

Javier Marías (Madrid, 1951-2022) ejerció de profesor de Literatura Española en la Universidad de Oxford durante dos cursos e, inspirado por las vivencias que allí pasó, escribió Todas las almas (1989), aunque él nunca la consideró autobiográfica.

En esta novela, un joven profesor español narra en primera persona los recuerdos que guarda sobre su estancia en la ciudad inglesa y las peculiaridades del mundo académico que allí descubrió y  los personajes peculiares con los que entabló relación, personal y profesionalmente. Con este mínimo hilo argumental es capaz de armar una novela y de hacerla interesante y misteriosa, de una manera velada y sugerente.

Su forma de narrar huye deliberadamente de la acción en la mayoría de los casos para centrarse en las obsesiones del autor/narrador, en la psicología de los personajes y en la suya propia, todo ello usando una prosa rebuscada, rica y con una sintaxis muy personal, que da la impresión de que ha cogido a vuelapluma reflexiones íntimas sobre su estancia y su experiencia en Oxford.

Los personajes son uno de los elementos más destacables de esta obra y cautivan al lector desde el principio aunque no siempre se identifique con sus circunstancias: Clare Baye, es la misteriosa amante del narrador, con un pasado traumático; Cromer-Blake es el torturado profesor homosexual que ejerce de cicerone de nuestro protagonista; Toby Rylands es el profesor retirado, ex-espía con una vida apasionante a sus espaldas; y, por supuesto está el enigmático escritor John Gawsworth, soberano del Reino de Redonda, que pasó de ser un admirado autor de culto a convertirse en un mendigo alcoholizado que malvivía por las calles de Oxford.

Por poner algún defecto, opino que Marías en algunos momentos abusa de los paréntesis para introducir frases aclaratorias y, por otro lado, es cierto que quizás el lector poco avezado no se encontrará cómodo con el estilo ambiguo, afectado y poco directo que utiliza Marías durante toda la narración.

CRÍTICA

 La bruixa de pedra/ Miquel Fañanàs

Aquesta és una novel·la històrica que, tal com explica l'autor en la nota final, no està basada en fets reals sinó que ha volgut reflectir una època i un ambient concrets, els de la construcció de la catedral de Girona a finals del segle XIV, això sí, fent servir personatges reals de l'època, com el bisbe de Girona, Jaume Trilla, el mestre d'obres i escultor, Pere Sarcoma o el sinistre inquisidor general de la Corona d'Aragó, Nicolau Eimeric, i posant sobre el paper alguns dels fets més destacables ocorreguts a la ciutat durant aquella part de l'Edat Mitjana, com l'enfrontament dels cristians amb els jueus que vivien al call, molt a prop de la nova catedral, el poder que ostentava l'esglèsia o la persecució misògina que van patir moltes dones pel simple fet de voler ser independents i de voler dedicar-se al curanderisme i a l'herboristeria amb el risc de ser acusades de bruixes. Aquest és el cas de la protagonista del llibre, Guisla Recasens, una pobra dona que durant la seva vida ha patit nombroses desgràcies i que és assetjada per la Santa Inquisició per culpa de la seva amistat amb els seus veïns jueus.

La història està basada en una llegenda que corre per Girona des de temps inmemorials: a la catedral hi ha una gàrgola que mostra la figura d'una dona encaputxada i es diu que és la figura de la bruixa de la catedral, una dona que es dedicava a les males arts i que demostrava el seu odi a la religió catòlica llençant pedres contra la processó del Corpus. Un bon dia, per obra divina. la bruixa es va convertir en pedra i la van posar a la part més alta de la pared del temple com a càstig per les seves malifetes. En la novel·la, un catedràtic d'història de l'època actual investiga els arxius antics de la catedral amb la pretensió de netejar el seu nom per sempre.

Des del punt de vista formal no hi puc posar cap pega a aquesta novel·la; el llenguatge és ric però fàcil d'assimilar, la narració no es fa pesada en cap moment, és entretinguda i la història que explica està ben documentada històricament, però jo vull anar una mica més enllà i, com a experiència lectora, trobo que m'ha decebut una mica perquè molt pocs moments m'han provocat emocions destacables, tot i que narra fets tan tràgics i dramàtics com les tortures i els judicis de la Inquisició o l'aparició d'un brot de pesta negra a la ciutat. Quant als personatges, em passa una mica el mateix, no acabo d'identificar-me amb ells, potser perquè són massa planers i mostren poca profunditat psicològica.

CRÍTICA

 

Sin noticias de Gurb/ Eduardo Mendoza

Como ya he comentado anteriormente en algunas de mis reseñas, Eduardo Mendoza (Barcelona,1943) se cuenta entre mis autores preferidos y he leído casi toda su obra. Leí Sin noticias de Gurb hace muchos años y la he vuelto a revisitar ahora por circunstancias que no vienen al caso.

Se trata de una novela breve, narrada en forma de diario por el alienígena que, en compañía de Gurb, ha hecho un amerizaje de emergencia en la Barcelona preolímpica con su nave espacial. Gurb ha desaparecido sin dejar rastro y su compañero de viaje inicia su búsqueda en la jungla urbana, mostrando su sorpresa ante la forma de vida de los humanos y sus quehaceres diarios y relacionándose con algunos personajes extravagantes de la fauna barcelonesa.
Esto da lugar a muchas situaciones hilarantes ya que la novela está escrita en forma de sátira salvaje y surrealista.

En mi opinión, obviamente esta es una obra menor dentro del conjunto de la producción de Mendoza pero, aunque en una lectura superficial pueda parecer una astracanada absurda, que lo es, en un segundo nivel de lectura el texto supone una crítica despiadada de la vida moderna en el medio urbano y del capitalismo sin sentido que rige nuestro destino. De lectura fácil, divertida y recomendable.

CRÍTICA

 L'equívoc/ Patricia Highsmith

Fa molts anys que vaig llegir per primera vegada Patricia Highsmith (Fort Worth, Texas,1921- Locarno, Suïssa,1995), en concret va ser una novel·la titulada en castellà El cuchillo, publicada en la col·lecció "Club del misterio" de l'editorial Bruguera i jo era un adolescent. No només em va agradar molt sinó que em  va produir una profunda impressió, per la seva violència, psicològica i física, i per la profunditat i l'ambigüitat de la caracterització dels seus personatges.

Doncs bé, després de més de trenta anys, fa poc, vaig comprar en una llibreria de segona mà una edició de la col·lecció "Llibres a mà" d'Edicions 62 de la novel·la L'equívoc, de la mateixa autora, sense ser conscient de que es tractava de la mateixa novel·la, i l'he llegida (hauria de dir re-llegida) sense adonar-me'n, fins ben bé el final, de que era la mateixa.

L'experiència no només no ha estat decebedora sinó tot el contrari; l'he gaudit com quan tenia setze anys i, degut a la meva experiència lectora i la meva maduresa vital adquirida des de llavors, he pogut apreciar molts altres aspectes del llibre que llavors probablement em van passar per alt.

L'argument és enrevessat i original: en Walter Stackhouse és un advocat de classe alta, casat amb la Clara, que un dia, per casualitat, llegeix una notícia al diari sobre l'assassinat d'una dona encara no resolt, en el que un dels possibles sospitosos és el mateix marit de la víctima. Aquest, Melchior Kimmel, és un enigmàtic llibreter, de caràcter reservat i respectat en la seva comunitat. En Walter, empès per una malsana curiositat, decidirà anar a conèixer-lo en persona i, poc després, la seva dona apareixerà morta en circunstàncies molt similars a les de la dona de Kimmel. Aquest fet provocarà una sèrie de reaccions del tot imprevisibles en els dos personatges principals.

No ha deixat de fascinar-me mai, i crec que és inigualable, la increïble habilitat que té Highsmith per construir arguments complexos i perturbadors que tenen la virtut de mantenir la tensió del lector en nivells molts alts.

En tots aquests anys que han passat entre aquestes dues lectures he llegit molts altres llibres de Patricia Highsmith, alguns de tan brillants i colpidors com A pleno sol o Extraños en un tren però això no em farà oblidar la gran impressió que em va provocar la lectura d'aquesta obra mestra quan tot just era un adolescent.

CRÍTICA

 Extraños/ Dean R. Koontz

Dean R. Koontz (Everett, Pensilvania, 1945) ha tenido la mala suerte, o la buena, según se mire, de ser coetáneo de Stephen King, y de estar siempre a la sombra de este, pues podría decirse que los dos, aunque han cultivado otros géneros, han obtenido sus mayores éxitos con las novelas de terror. La verdad es que a Koontz no le ha ido mal, ya que ha vendido más de cincuenta millones de ejemplares en todo el mundo pero también es cierto que nunca ha gozado del prestigio que ha tenido King, incluso en algunos círculos académicos.

Extraños narra la historia de una serie de personas, de distintos lugares y de diferentes estractos sociales, en principio sin ninguna relación entre sí, que sufren trastornos y visiones similares y que, después de diversos sucesos extraños y algunas coincidencias asombrosas, se dan cuenta de que solo tienen una cosa en común; todos pasaron, dos años atrás, un fin de semana en un pequeño motel en el condado de Elko, Nevada. A partir de aquí, se desencadenarán una serie de hechos que pondrán en tela de juicio el mundo, tal y como lo conocemos ahora.

Se trata pues de una novela coral, con varios protagonistas y con acciones simultáneas que Koontz desarrolla de forma muy hábil, dosificando la información con inteligencia y manteniendo la atención del lector en todo momento, a pesar de la extensión de la novela -casi setecientas páginas, que me parece justificada viendo el desarrollo de la historia-.

Dejando a parte la verosimilitud del argumento, que es muy discutible, y algunos aspectos que me parecen prescindibles, como la cursi vena romántica que introduce Koontz en algunos fragmentos o los tópicos de los que abusa en otros, me parece una novela interesante que trata algunos temas poco comu
nes en este tipo de relatos; las libertades individuales, los mecanismos que ultilizan los gobiernos para ocultar información a los ciudadanos y el funcionamiento corrupto e irregular de las democracias avanzadas, todo ello escrito por un profesional del best-seller.

CRÍTICA

Centauros/ Alberto Vázquez Figueroa

Alberto Vázquez Figueroa (Santa Cruz de Tenerife, 1936) es uno de los escritores más prolíficos y exitosos de la historia moderna de la literatura española y entre sus más de cien libros publicados cabe destacar novelas superventas  como Ébano (1975), Manaos (1975) o Tuareg (1980). Empezó como periodista y fue corresponsal de guerra para La Vanguardia y Televisión Española entre otros medios, lo cual se refleja en su estilo narrativo que es directo y muy dinámico, sin florituras y sin abusar de las descripciones superfluas.

Centauros (2009) narra, en forma de novela histórica, la biografía de Alonso de Ojeda, un personaje capital en el desarrollo del descubrimiento de América que ha sido injustamente olvidado por la historia oficial a pesar de haber sido el mentor de hombres tan importantes  como Pizarro, Hernán Cortés o Núñez de Balboa, que se formaron a sus órdenes.

Ojeda, hombre de confianza de la reina Isabel la Católica, viajó con Cristóbal Colón en su segundo viaje a América como capitán del pequeño contingente de soldados que formaban parte de la expedición y demostró su valor y su inteligencia apresando al cacique local, Canoabo, y ganando la batalla de Jáquimo por lo que recibió el apodo de "Centauro de Jáquimo". En posteriores viajes, Ojeda exploró la costa norte de América del Sur descubriendo la actual Venezuela y el delta del Orinoco, entre otros territorios vírgenes.

Leyendo el libro nos damos cuenta de que Vázquez Figueroa narra la historia de Alonso de Ojeda desde la admiración profunda por el personaje, del cual destaca su honestidad, su valentía y su lealtad inquebrantable a los Reyes Católicos y a Dios. Fue un explorador, aventurero y espadachín sin igual, que según la leyenda participó en más de cien duelos y no llegó a sufrir nunca ni un rasguño.

La novela, a pesar de ser entretenida e interesante, no me ha dejado un poso imborrable pero creo que es un libro muy importante para poder entender uno de los episodios fundamentales de la historia de España, como es la conquista de América.

 Societat limitada/ Ferran Torrent

Ferran Torrent (Sedaví, 1951) és un dels escriptors més populars i amb una carrera més consolidada de la literatura valenciana en llengua catalana. Entre les seves novel·les més destacades figuren: No emprenyeu el comissari (1984), Un negre amb un saxo (1987), Gràcies per la propina (1994) i Cambres d'acer inoxidable. 

Societat limitada (2002) és una novel·la coral protagonitzada per una sèrie de personatges, molt ben caracteritzats, que ens volen mostrar un ventall representatiu de la societat valenciana del moment en que està ambientada la història, la València gobernada pel PP de principis dels anys 2000. Hi surten representats polítics de totes les tendències, empresaris de la construcció, assessors sense escrúpols, mafiosos i prostitutes, entre d'altres.

Juan Lloris és un destacat empresari de la construcció, home fet a si mateix, que busca tenir notorietat a nivell social, cosa que mai ha aconseguit. D'altra banda, Francesc Petit és el secretari general d'un partit nacionalista valencià sense representació parlamentaria que travessa dificultats econòmiques greus i això farà que es creï entre ells una estranya aliança. Al mateix temps, un veterà periodista de succesos investiga una obscura trama de tràfic de dones que són explotades en clubs i pisos on exerceixen la prostitució en condicions precàries. Aquests personatges i alguns altres veuen les seves vides entrellaçades en una història que ens mostra un retrat molt fidedigne de la V
alència de finals dels 90 i principis del segle XXI.

La novel·la és una encertada crònica de la corrupció institucionalitzada i del tràfic d'influències que durant aquella època va ser moneda comú al País Valencià, narrada amb una prosa directa i funcional, no exempta d'estil. Molt recomanable.