Maggie O'Farrell (Coleraine, Irlanda, 1972) ja tenia un cert prestigi com a novel·lista quan l'any 2020 va publicar Hamnet, el llibre que va suposar el seu definitiu èxit arreu del món, i la confirmació del seu enorme talent. Si en aquesta narrava la història de la família de William Shakespeare, centrant-se en la figura de la seva dona i del seu fill petit, mort de pesta negra, a El retrat de matrimoni també agafa com a protagonista un personatge històric, en aquest cas, envoltat de polèmica per la seva misteriosa mort. Es tracta de Lucrècia de Médici, una de les filles del gran duc de la Toscana, Cosme I de Médici, que va ser obligada a casar-se, quan tenia quinze anys, amb el duc de Ferrara, Alfons II d'Este.
Lucrècia va morir dos anys més tard i, tot i que la seva mort es va atribuir a la tuberculosi, sempre va existir la sospita que havia estat enverinada per ordre del seu marit, i així ho han sostingut diversos historiadors en diferents èpoques. Aquí, davant la crueltat de la història real, l'autora fantasieja amb la possibilitat d'un final alternatiu que no vull descobrir.
Maggie O'Farrell explica la història des del punt de vista d'aquesta adolescent rebel, inconformista i amb dots artístics que va intentar anar en contra dels costums imperants en la seva època, que arraconaven a les dones i les condemnaven a ser mers objectes decoratius i màquines de procrear fills.
O'Farrell és una escriptora amb una sensibilitat extraordinària, la qual cosa li permet fixar-se en els petits detalls del caràcter dels seus personatges i perfilar-los fins a aconseguir unes caracteritzacions psicològiques complexes que permeten al lector ser còmplice dels seus proces
sos mentals, de les seves pors, de les seves esperances i dels seus afectes.
Llegir aquesta autora sempre resulta una experiència estimulant i, encara que aquesta novel·la no em sembla tan rodona com Hamnet, crec que és una obra destacable.
