CRÍTICA

Cançons d'amor i de pluja/ Sergi Pàmies Tot i que em declaro un gran admirador d'en Sergi Pàmies, honestament haig de dir que "Cançons d'amor i de pluja" no em sembla un llibre rodó. Barreja relats òbviament autobiogràfics (Fu manxú, El col·loqui, etc. amb d'altres que no ho són tant, o si més no, no ho semblen. El resultat és bastant desigual; hi trobem alguns contes realment brillants (Dos radiofonistes, La llegenda del temps, El nínxol) al costat d'altres que estan bastant per sota del que hauriem d'exigir a un autor del prestigi d'en Pàmies. Fins i tot fa l'efecte que alguns dels contes han estst escrits només per omplir espai en el llibre (El temps, Segona cançó , Humor). Tot i això, l'ofici de l'autor fa que el conjunt funcioni i la lectura és agradable i enriquidora, a la vegada que fa reflexionar sobre alguns dels aspectes més controvertits de la vida: la fragilitat de l'existència, la maduresa i la proximitat de la mort, la dificultat de les relacions sentimentals, l'absència dels éssers estimats, etc. tot amanit amb la ironia i l'humor càustic que sempre han caracteritzat aquest autor.