miércoles, 28 de febrero de 2024

 El perfume: histroria de un asesino/ Patrick Süskind

El perfume: historia de un asesino (1985) fue la primera novela publicada por Patrick Süskind (Ambach, Alemania, 1949) y en muy poco tiempo se convirtió en un éxito de ventas, primero en Europa y, luego, en el resto del mundo. Su adaptación al cine en 2006 solo hizo que aumentar esa popularidad y conseguir que se haya convertido en la novela más traducida del alemán y una de las más vendidas, con más de 20 millones de ejemplares, hecho que no deja de sorprender después de su lectura porque no se trata de una novela comercial, de fácil acceso para el lector.

La novela está dividida en cuatro partes y narra la vida de Jean-Baptiste Grenouille, un hombre con un olfato extraordinariamente desarrollado que aprende el arte de hacer perfumes y que, llevado por la obsesión de crear la fragancia más embriagadora del mundo, se dedica a matar a las chicas más bellas con el fin de captar su aroma y extraerlo de sus cuerpos, aplicando técnicas de extracción propias de la perfumería. Su finalidad última es crear un perfume que le permita manipular las emociones humanas.

La forma de narrar de Süskind, en mi opinión, no es muy atractiva; utiliza párrafos muy extensos, con muy poco diálogo y con descripciones innecesariamente largas y detalladas que hacen que la lectura, en ocasiones, se vuelva tediosa. También me parece que, sobretodo, en la segunda parte y en el tramo final, el relato se vuelve excesivamente surrealista.

Por otra parte, la descripción de las sensaciones olfativas del protagonista está muy bien trabajada y, por ejemplo, la forma en que Süskind describe el método de extracción del aroma de los pétalos de rosa y la manera de conservarlo es fascinante.

A pesar de reconocer que en algunos momentos es una novela brillante y original, a mi entender está sobrevalorada, o quizás es que mis expectativas fueron demasiado altas en el momento de comenzar la lectura. En todo caso, para mí ha significado una pequeña decepeción.

martes, 6 de febrero de 2024

CRÍTICA

 Estudi en lila/ Maria Antònia Oliver

Maria Antònia Oliver (Manacor, 1946- Sencelles, 2022) és un exemple perfecte per mostrar com una persona com una persona sense estudis superiors i amb una formació autodidacta és capaç d'assolir les més altes fites dins el món de la literatura, en aquest cas en llengua catalana, amb una trajectòria extensa i brillant en la qual ha vist reconeguda la seva tasca amb nombrosos premis, com el Prudenci Bertrana, el Ciutat de Palma, el Sant Jordi, o el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al conjunt de la seva carrera.

La novel·la que ens ocupa, Estudi en lila (1985), és la seva primera incursió en el gènere negre, seguint la tradició dels autors nord-americans del vessant Hard-boiled que utilitzaven les seves narracions per mostrar la problemàtica social de la seva època, i també és la primera en què apareix Lònia Guiu, la detectiva mallorquina, afincada a Barcelona, que després va protagonitzar dues novel·les més: Antípodes (1988) i El sol que fa l'ànec (1994).

L'argument, al principi sembla força bàsic, però a mesura que va avançant la trama es va complicant: Lònia Guiu rep el mateix dia dos encàrrecs; el primer trobar una noia mallorquina, com ella, que ha desaparegut a Barcelona, i l'altre, cercar i identificar tres homes que han estafat una antiquària i marxant d'art de classe alta.

La novel·la està narrada en primera persona per la protagonista i, sense cap dubte, està escrita des de la consciència de gènere i amb uns personatges femenins potents; dones fortes amb un sentit de la moral i l'ètica molt desenvolupat, però també amb les seves febleses, que no amaguen. En aquest sentit, Estudi en lila és una novel·la avançada al seu temps perquè, entre altres coses, és un al·legat contra el masclisme de l'època que queda reflectit en diverses situacions durant el relat.

Oliver fa servir un llenguatge ric i exuberant, trufat d'expressions mallorquines i dialectalismes, ben integrats en el text, i amb aquestes eines basteix  una novel·la ben construïda, molt dinàmica, tot i que inclou algunes regressions temporals en què la protagonista evoca altres èpoques de la seva vida.

Com a curiositat també cal destacar l'aparició del personatge Lluís Arquer, el detectiu privat creat pel marit de l'autora, el malaurat Jaume Fuster.

En definitiva, una novel·la destacable, i molt reivindicable per la seva qualitat i la seva actualitat.