CRÍTICA

                                    Pandora al Congo/ Albert Sánchez Piñol

Quan un escriptor publica una primera novel·la i aquesta es converteix en un èxit abassegador, a l'autor se li planteja un repte majúscul a l'hora d'escriure el seu segon llibre. Això és el que li va passar a Albert Sánchez Piñol després que La pell freda (2002) obtingués una magnífica acollida per part dels lectors i de la crítica, unes xifres de vendes fulgurants i que fos traduïda a 29 idiomes.
Així doncs, la seva segona novel·la s'esperava amb molt d'interès i amb certa inquietud per veure si era capaç d'igualar la qualitat i la notorietat de la seva primera obra.
Pandora al Congo té un argument complex que Sánchez Piñol desenvolupa de forma magistral; un jove i inexpert escriptor, Thomas Thomson, rep l'encàrrec d'un advocat, Norton, d'escriure la història d'un presidiari acusat de l'assassinat de dos germans de l'aristocràcia en una expedició al Congo.

Seixanta anys després, Thomson ens explica tota la història a través de diversos flashbacks en els quals no només relata els fets ocorreguts al Congo el 1914 sinó també la seva participació en la Primera Guerra Mundial i les seves entrevistes a la presó amb l'acusat, Marcus Garvey.
La part més important de la narració és la que té lloc al Congo on els germans Craver han muntat una expedició per trobar or i diamants.
Allà, a la selva profunda, sota la mina que excaven els negres explotats, apareix l'amenaça desconeguda en forma d'una agressiva raça que viu a les profunditats de la terra, els Técton.

Com a La pell freda aquí també s'hi barregen gèneres diferents; novel·la d'aventures africanes, de terror, d'intriga judicial i també, sorprenentment, romàntica. Sí, perquè aquí, igual que a La pell freda també hi ha un personatge femení, Amgam, de la raça invasora, de físic peculiar, que implica en Garvey en una aventura amorosa.
Però aquestes són les úniques similituds amb La pell freda perquè Pandora al Congo és una altra cosa. És una crítica atemporal a la discriminació per motius de classe social, al sistema judicial, al periodisme sensacionalista i moltes coses més. Però és, sobretot, una demostració de què la realitat mai és una sola i que els límits entre aquesta i la ficció són molt prims i difusos.

El que és segur és que Sánchez Piñol és un narrador de raça, un escriptor amb unes qualitats fora del comú i ho torna a demostrar amb aquesta novel·la que no deixarà indiferent a cap lector.